Els primers indicis de vinya i vi al Bages els trobem a les vil·les romanes. A la vil·la de Boades (Castellgalí) s’hi va trobar un tros de ceràmica ibero-romana dels segles II-I a.C. on hi figura una inscripció amb la paraula VINUM. També s’hi localitzaren diverses restes d’àmfores que es conserven al Museu Comarcal. El primer indici de producció de vi el trobem a La Feliua (Sant Fruitós de Bages) on es localitzà al paviment una gran pedra que va ser la base d’una antiga premsa del s. IV-V, ja al final de l’època romana. A la vil·la de Sant Amanç (Rajadell) s’hi ubiquen les restes d’unes termes que posteriorment s’havien utilitzat per elaborar-hi vi. Al mateix lloc, un dels terres de mosaic mostra uns raïms i pàmpols. Les restes d’aquest mosaic també es troben actualment al Museu Comarcal de Manresa.

La caiguda de l’imperi romà i la posterior invasió musulmana va fer que moltes terres es despoblessin.

La situació no milloraria fins al s. IX quan es va repoblar la Catalunya Central. Les primeres vinyes conreades les tenim a partir de l’any 940. A partir de la dècada del 970 la vinya es va estendre fins ocupar la meitat de les terres. El monestir de Sant Benet de Bages va jugar un paper fonamental en aquest període, la majoria de donacions documentades del dia de la consagració de l’esglèsia del monestir pertanyen a camps de vinya.

El Bages era la comarca més a l’interior de Catalunya on la vinya es cultivava i el vi s’hi elaborava bé. Així el Bages era el proveïdor de vi de les anomenades terres de muntanya, a canvi de blat i altres productes agrícoles.

L’expansió de la vinya al s. XIV va ser tan gran que es van començar a concedir privilegis proteccionistes. Per exemple, l’any 1330 Alfons IV el benigne va concedir a Santpedor el privilegi de prohibir als forasters l’entrada de vi o verema. De fet, aquest va ser el moment de màxim esplendor de la ciutat de Manresa, amb un gran creixement de la ciutat i la construcció de les seves obres principals: les noves muralles, la basílica de la Seu, les esglésies del Carme, Sant Pere Màrtir, Sant Andreu, Sant Miquel, Sant Pau, Santa Clara i Santa Llúcia, a més del canal medieval de la sèquia i els ponts de Rajadell, Vilomara i l’anomenat Pont Nou.

En aquesta època el Portal de Sobrerroca era clau per a la ciutat perquè enllaçava amb el camí que conduïa als pobles de muntanya, on es comercialitzava el vi fora de la comarca.

L’especialització vitivinícola de Manresa queda palesa en el recull de 1408, que mostra que la meitat dels ciutadans de Manresa declaraven tenir celler, tines de fusta , folladors i botes a casa.

El vi vermell era el que es feia en més volum. També era molt preuat el vi blanc. El vi bullit s’obtenia fent bullir el most per aconseguir un vi més dolç. A partir de l’any 1333 “lo mal any”, a Catalunya succeïren  fam, pesta i guerres i la majoria de la gent empobrí o caigué en la misèria.

Als segles XVI i XVII el comerç del vi va esdevenir molt important, milloraren les tècniques d’elaboració i es popularitzaren els destil·lats (aiguardents).

A l’edat mitjana el vi s’elaborava a la mateixa vinya. A la zona nord de la comarca del Bages hi ha nombrosos cubs vinaris excavats a la roca. Alguns exemples els trobem a Sant Cugat del Racó (Navàs) i a Gaià. L’elaboració a la vinya tenia l’avantatge de facilitar el transport, perquè era més fàcil i lleuger transportar el vi que el raïm. Els cubs comportaven problemes de seguretat i conservació, així que quan va ser possible es va anar portant la vinificació cap als masos.

Als segles XIV i XV ja es comença a anomenar la tina, inicialment fou de fusta, però aquesta tècnica duraria ben poc. A la meitat del s. XVI apareixen les primeres tines de pedra a l’interior de la masia, que seran construïdes massivament a partir del s. XVII. Així naixien les característiques tines enrajolades de ceràmica vidriada del Pla de Bages, amb el brescat de fusta a mode de tapa per aixafar el raïm a sobre. Aquest sistema serà utilitzat fins ben entrat el segle XX.

La vinya del Bages portava molts anys en expansió, però la plaga de la fil·loxera que va arrasar la vinya francesa a partir de 1860 va disparar la demanda de vins, va multiplicar els preus i va fer que els pagesos plantessin vinyes per tot arreu per aprofitar el moment.

Va ser quan la vinya es va enfilar per les muntanyes i en va néixer un nou paisatge estructurat en feixes de pedra seca i barraques de vinya.

D’aquesta època d’esplendor en queda el patrimoni únic de les tines a peu de vinya, una gran part dels conjunts de tines es localitzen a la vall del Flequer i la riera de Mura i Sant Esteve. Constitueixen una de les joies del patrimoni etnològic de Catalunya.

Abans de l’arribada de la fil·loxera, algunes pedregades i les plagues d’oïdi i míldiu van fer que algunes collites no fossin tant bones. El 1889 es detectà la fil·loxera per primera vegada a Navàs fins a l’any 1895 on ja afectava la totalitat de la vinya a la comarca.

La complementarietat amb el sector tèxtil va fer que moltes famílies de rabassaires poguessin resistir la plaga sense arruïnar-se. Immediatament després de la plaga es va començar amb la plantació de nous ceps amb peus americans. La prova es que al cens de 1922 el Bages registres 23.394 hectàrees de vinya. No és acceptable dir que la fil·loxera va acabar amb la tradició vitivinícola del Bages.

La vinya post-filoxèrica requeria noves feines: empeltar, ensofrar i ensulfatar. Tot plegat requeria més productes i més temps i alhora estratègies de reducció de costos i millora de la qualitat. Els pagesos es van començar a agrupar, primer per fer compres compartides i més endavant, per elaborar el vi conjuntament. Naixien així els cellers cooperatius de Sanpedor (1922), Salelles (1926) i Artés (1935).

L’abandonament de la vinya al Bages va ser progressiu entre 1925 i 1989. En el període de 1925-1950 es quan se’n van arrencar la major part a causa de les tensions entre propietaris i parcers, la Guerra civil, els alts preus del cereal i la millora del transport en camió i ferrocarril.

En el període de 1950-1975 s’abandonen les vinyes en pendent, per les dificultats de mecanitzar-les. L’any 1955 va tenir lloc una gran gelada que va arruïnar totes les collites. Molta gent en aquest període deixava la feina a la vinya per un sou estable.

Entre 1975 i 1982 la vinya segueix en davallada fins a les 500 hectàrees de 1989, que representava gairebé la desaparició de la vinya al Bages.